CINC | Primavera petita | 6 de febrer

Avui surto al balcó i em faig planta que només vol sol. Estic malalta i presonera a casa per aquesta puta merda que ens mata de pena. Aprofito per ordenar-me i per estudiar una mica, també. L’últim examen està a tocar i si l’aprovo l’estiu serà més ample i llarg. Aquí tancada em venen tants records d’aquell març confinada amb tu! Tendresa, admiració i sexe a tothora. El món es va aturar durant aquelles dues setmanes que vam viure juntes al meu pis; no al d’ara, al d’abans. Tot sovint ella em deia “demana un desig” quan em feia bufar una pestanya. Doncs era exactament això el que demanava: “despertar-me cada matí del món al teu costat”. Ara, que ja mai es complirà, puc dir-ho en veu alta. També recordo els mesos de després; plens de desert i de dolor. Mentre a mi la distancia em desfeia emocionalment, a ella ni l’afectava. Van ser molts dies d'insomni i de no entendre-la. Li feia coses precioses per apropar-me mentre les llàgrimes em queien i em tallaven la cara com punyals. En fi, un altre dia ja obriré el meló d'aquell confinament, ara no us ho vull explicar. Doncs com us deia, em poso al sol com una puta sargantana per omplir-me d'energia. Des de fa pocs dies, al balconet, també hi ha una planta que em va regalar ella fa anys. Me’n va regalar dues d'iguals. Eren dues cucades verdes i grogues moníssimes. Tan petitones, tan innocents. El nostre amor va créixer amb elles. Al mateix instant que me les va regalar vaig teclejar el nom de la planta a Google per saber com cuidar-les. De sobte, sentia l’alegria i el vertigen de ser mare de dos vegetals. Però va arribar l’huracà i les plantes també van saltar pels aires. Les vaig deixar abandonades nou mesos a casa dels meus pares. I ja em podeu dir exagerada, si voleu, però no les podia ni veure. Doncs ara just fa pocs dies en vaig recuperar una i la vaig portar a casa. L'altra s’ha mort. Com una metàfora crua del que ara som ella i jo. La planta que la representa a ella no ha pogut sobreviure aquest desert comunicatiu que vaig imposar. La que em representa a mi està crítica però sobreviurà. Em vaig haver de tallar set branques perquè estaven seques. Però les tres que em queden estan brotant. M’emociono de mirar-me i veure’m la tija plena de primavera petita. Discrets i tímids, també em surten pels dits alguns capolls que aviat seran flor. I està clar que enguany potser no inundaré de groc el balcó. Però estic viva, tu, i això és l’important. I ara em sento planta esperant que passi el núvol; senzillament; sentint-me i deixant-me anar. Sense forçar res. Sense fer veure que estic bé només perquè se suposa que és el que ja hauria de tocar. Qui cony ho va escriure això? Quatre psiquiatres o psicòlegs amb els collons caiguts i plens de barba blanca? Que em coneixien a mi potser per saber quants anys necessito o deixo de necessitar per oblidar? Que els follin a tots, ja us ho dic ben clar! I no sé com estaré d'aquí un any però avui em floreix la dignitat. Quan ens acomiadàvem li vaig dir "aquest adéu algun dia et tornarà". Va abandonar un amor que la sobreviurà moltes vides. I un mal dia o alguna insensata li farà posar, inevitablement, la vista allà. I potser llavors entendrà tot allò que li deia. Em va deixar enamoradíssima i plena de flors precioses que portaven el seu nom. Tan plena de passió. Va posar una llumeta al meu camí i ella es va voler apagar. Ara finalment sembla que ha mort dins del meu cap. Com aquesta planta seca que arracono però que encara no m'atreveixo a tirar. I fins i tot la rego de tant en tant i l'observo. Ja ho diuen que l'esperança és l'enemiga més gran de la felicitat. Miro les seves branques seques per si, de sobte, hi veiés un brot verd traient el cap. Què passaria si de cop aparegués alguna fulleta insipient entre mig de tot aquest secarral? Hauria d’aprofitar i llençar-la ara. Podria fer un bon foc on coure-hi calçots així tan sequeta com està. Cagun tot, no sé què fer! Crec que guardaré el seu cos inert al costat del meu desig desmembrat. I potser ja millor la cremaré per Sant Joan, que les calçotades estan massa a tocar i tinc por d’incinerar-la massa aviat. I seguiré somiant que existeix un món paral·lel on trobar-la. On ella sigui ella, però no sigui ella, però sigui ella... No sé si m’enteneu? En fi, a mi encara em queden alguns dies d’escoltar música per casa a tot drap. Caminaré pel passadís i aniré sempre amb malles. Em faré horaris, em dutxaré poc i llegiré bastant. I abandono definitivament el ioga però intentaré, això sí, no fumar. Ai quina puta merda de vida, hòstia! I quin desig més immens tinc al ventre de posar-li els dits pel cony a la Primavera! Ho faré tan len-ta-ment que se’m quedaran tots els ditets ben arrugats!