Lyrics
AGUSTÍ GRAN
I et dirà avi sense saber molt bé que vol dir Agustí gran.
Tu estaràs com sempre enfeinat fent coses quan els seus ditets petits et saludaran.
Li ensenyaràs algun truc de màgia. Inflaràs globus.
Jugaràs a fet i amagar pel pati i amb cola blanca i paper de diari
fareu bruixes dracs i princeses i bona nit.
Un petó amb les pestanyes, la mòmia i la manteta.
Li diràs —t’estimo tant—
i la seva veueta de coto fluix et respondrà —tant, tant tant, tant, tant...
...t'estimo tant que no hi ha pes—.
A LA TELE ELLA MAI PUJA A L'AVIÓ
Com les escenes d’estació de les pel·lícules de tarda.
Els meus dits ja busquen cançons
marcant acords dins les butxaques.
Tu vas esborrar els llençols. —On estan les meves calces?—.
—A la tele ella mai puja a l’avió— i rèiem.
Els dos sabíem que era un joc.
Petits poetes contra aeroports.
Deixa’m mirar per última vegada.
Si estàs o no on només sóc jo. I avui els vols són tan exactes.
Et vas allunyant de tot o si t’has quedat per què t’amagues?
—A la tele ella mai puja a l’avió— i rèiem.
Els dos sabíem que era un joc. Els dos sabíem que era un joc.
AQUELLA CICATRIU QUE MAI ET VAIG TROBAR
Un Golden Virginia de color verd. Un paper d’arròs als teus dits
i tu enrotllant-te amb el sofà vermell,
explicant-me com parlar amb una boquilla als llavis.
I jo que et dic —si us plau avui no ens embolicarem—.
I als cinc minuts zero a u ja estic perdent.
Les meves dents clavades i els teus dits contents juguen a despentinar-me.
Al teu melic m’enfonso. Una piga i jo allà ens amaguem.
I un “que vagi bé, no ens direm res” després de les últimes sis canyes.
I jo al balcó i ens fem adéu. Aquella seria l’última vegada
que els teus dos ulls miraven el color gris de les meves persianes.
Plovia als cristal·lins però una sola lentilla s’entelava.
En aquells moments vaig veure-ho tot tan clar a la teva orella i quan t’allunyaves.
Aquella cicatriu que mai et vaig trobar ara estava a la meva mirada.
A SOBRE DEL BLANC TRIST
Avui la tarda cau lenta.
I com que ja de bon matí
m'he vestit de guitarra ara tinc un gran forat al mig del pit.
M'he cordat els ulls amb doble flassada i he trobat
tots els teus acords entre els meus dits..
Els vidres s'han omplert de capvespre i rajos llargs i prims.
La casa està plena d'ombres i d'una delicada melodia de cabells llargs
estranyament oblidats a sobre del blanc trist del teu coixí.
ASTRONAUTA
Vam fer volar maletes. No teníem por.
Respirant incendis i contaminació.
Vaig oblidar-me l’aire a la teva habitació.
I ara que estem sols, on estem guardats tu i jo?
A la teva guitarra, les meves cançons.
Tu em deies astronauta. Jo no sé qui soc.
Em vas obrir la pell i aquí a dins tu vas tocar-ho tot.
Potser et sembla senzill, només volia dir-te això.
I ara que els dos estem tan sols. On estem guardats tu i jo?
I ara potser a tu et sembla senzill.
Només volia dir-te això.
Tu vas tocar-ho tot.
COL·LECCIÓ DE CELS, AIRE I VENTS
Vent suau amb olor a mar i a tu.
La tramuntana et despentina.
Núvols i mil somriures dins d’un cel francès.
Cel de viatges, de fotografies, de què bonic, de tornarem.
Alè de balena recorrent mig planeta per amor.
Brisa marina amb gust a estiu, et cremes i petons.
Carícies de boira espessa en un dia de sol radiant.
Vent fort per cridar, saltar, de tens els ulls brillants.
Cel aire i vent del moment que em diguis t’estimo.
COM S’ESTIMAVEN ELS DINOSAURES SI NO ES PODIEN ABRAÇAR?
Aquesta és la història de dos tiranosaures.
Que volien abraçar-se però tenien els bracets curts.
Com s’estimaven els dinosaures? si no es podien abraçar.
Aquesta és la història de dos tiranosaures.
Plens de punxes pel cos. Ai no em toquis que em fas mal.
Com s’estimaven els dinosaures? si no es podien abraçar.
Aquesta és la història de dos tiranosaures.
Que no trobaven cap llit que fos prou gran per ell.
Com s’estimaven els dinosaures? si no es podien abraçar.
Aquesta és la història de dos tiranosaures.
Que volien abraçar-se però tenien els bracets curts.
Com s’estimaven els dinosaures? si no es podien abraçar.
Llavors un li deia a l’altre —Fes-me una abraçada gran—
I l’altre deia —Ja ho estic intentant—
CORAZONES DE PIÑATA
Se acabó el guateque. Fin de la verbena.
Polvo y telarañas en la garita de la feria.
Tickets agraviados. Ranuras lastimadas.
Game over absoluto en la montaña rusa de tu falda.
Echaron el pestillo. Cerrojos oxidados.
Ruinas y despojos en el tiovivo de tus manos.
Recojo las guirnaldas. Corazones de piñata.
Intravenoso de Alcohol Killer para el lunes de resaca.
Y a fin de cuentas se apuró la fiesta.
Ya no había más abrazos.
Ahora ya no hay chistes, ni puentes, ni remansos.
Estreno el melodrama del abismo.
Me madruga un maldecirte rezagado.
Nunca lo entenderías. Mejor me callo.
DESAFINADO ADIÓS
Nunca me dijiste adiós y ahora soy yo quien calla por ti.
Te dije —hasta mañana, descuida, nos vemos—. Te mentí.
Es de noche en Beograd ya no se ve.
Mañana habrá más tristezas de mí.
Pasé la tarde pensando en llamarte.
Es verdad. Prometo. Juro. En fin.
Y es que quizá olvidé cuanto duele
que no te roben ni el tiempo.
Y es quizá rozaste mi forma de ser y ahí me asustaste.
ELS VESTITS DE PRIMAVERA
Com les coses que no veus el teu nom ara és silenci.
O com les bromes que enterrem.
Serà millor dic —no t’esperis—.
I a la tele fan futbol i jo poso marxa enrere.
Són les coses que et molesten.
Com qui espera que tregui arrels un gira-sol de plàstic.
Tu busques peces que jo no venc. El teu puzle era tan fàcil.
Ja no plorarà el teu nom. L’he esborrat dels meus poemes.
Al temps que es van fent les maletes.
Com seria aprendre a jugar al xino de l’espasa làser.
Menjant fitxes per demà jo sempre el primer de la classe.
I són les coses que no veus perquè les guardo darrera
dels vestits de primavera.
EL TREN DE LES MIL LLUNES.
Ara que els vostres ulls s’adormen als coixins dels somnis.
I que els estels que estan lligats al sostre no tenen fils.
Hauríem d’amagar tots els monstres abans d’anar a dormir.
I passareu com els coets que se’n van del bressol al llit.
Els armaris se us ompliran de nines mentre bufeu els anys.
I pujareu al tren de les mil llunes l’estiu que us fareu grans.
Els noms d’ells o d’elles escrits per l’aire.
Pintant i esborrant flors. I de cop un tall als llavis per ballar-la potser en masses cançons.
I d’aquella frase trista que us faltava. Això s’està acabant. Podríeu triar ser branques dels arbres o ocells volant.
I si avui vius on viuen les paraules. Hi ha fang a l’estació.
O si avui vius on cauen les pestanyes.
Guardant sorra als pantalons.
EM PERDO A L'OMBRA DELS TEUS ULLS
Tirarem milles d'emocions. —I com estàs?— et dic cridant i només t'abraço.
I després fluixet entre els teus cabells un fil de veu diu —com estàs?—.
I adéu Joanic i jo als teus braços. S'haurà perdut la plaça dels Diamant
però la Virreina va arribant i jo no em canso. Tot segueix igual.
I les cançons i les presons d'amor. I les teves classes.
I tots els nostres records van desfilant. —Per què brindem?—. Dic —no t'escapis—.
—Deixa jo pago. Què guapa estàs—. Buscarem un lloc per sopar.
Mentre tu mires restaurants i cartes m'aturo al teu davant.
I em perdo a l'ombra dels teus ulls. Jo potser vaig dir —m'encantes—.
Tu —potser se'ns ha fet tard—.
I després sopar . I al carrer ràpid que fa fred i això que és maig. I a casa sols, —ja dormo jo al sofà—.
I un —bona nit— i un —descansa— de lluny. Som dos estranys.
EM SÉ FER MAL TAN BÉ
Al terra serpentines. Històries que canvien.
Entrades i sortides. Llegir les cartes que ell t’envia.
Calaixos plens de cançons. Tu desembarques on jo no hi sóc.
El cap als núvols i als ulls que plou. Menjant espines se m’ha clavat el món.
I no és per fardar però em sé fer mal tan bé.
I jo abraçant-me a les forquilles. I de puntetes que surt el dia.
Trencant l’amor que és de joguina. Llegir les cartes que ell t’envia.
I no és per fardar però em sé fer mal tan bé.
I no és per fardar però em sé fer mal tan bé.
ERA TAN SENZILL
Era tan senzill com dir-me que ja havia arribat el final del camí.
I era tan senzill. Que la vida tot passa i que res és d’aquí.
Era tan senzill.
Era tan senzill com dir-me amb les mirades a terra que no volies seguir.
I era tan senzill. Que ara bufin els vents i que tu no ets per mi.
Era tan senzill.
FOTOGRAFIES
Ens vam conèixer pel matí obrint les portes a la vida.
Agafant pedres pel camí per jugar a tirar al que no tinc.
I tu t’esperes. Revolts i carreteres.
Però és que fa un dia tan gris als meus dits.
Però és que fa un dia tan gris als meus dits.
I et miro i penso què diràs, voldria ser per tu una amiga
o als eclipsis oculars que és on t’he fet, només de fet, fotografies.
Que és on t’he fet, només de fet, fotografies. Que és on t’he fet només de fet...
Però tu ja saps que vaig amb les ulleres lletges de no trobar-te.
Però tu ja saps que vaig amb les ulleres lletges de no trobar-te.
Se m’ha colat un dia gris dins dels meus dits.
Se m’ha colat un dia gris. Se m’ha colat un dia gris.
Se m’ha colat un dia gris dins dels meus dits.
FULLA A FULLA
Potser em perdonaré quan tingui els deures fets.
O potser serà quan torni a tenir cucs i terra humida a les sabates despullades.
Amb les puntes dels dits plenes de gel
només faré el petit pensament d’entrar en algun refugi.
I procuraré fer llistes per fugir de les rutines salvatges que em desperten.
De les complicitats imaginades, teves i seves, en faré una pila a la bora del camí.
I fulla a fulla i record a record aniré desterrant
el què hauria passat, el què hauria passat si ens haguéssim triat.
Potser aniré al mercat del barri. Compraré hores de son si n’hi ha.
I buscaré somriures de segona mà.
I després amb les coses de casa em faré un pintallavis de tu pels dies grisos.
I ja quan la nit caurà de nou sobre el meu llit em pujaré els genolls fins a les celles.
I com qui ha vist cremar el seu bosc hauré de començar
a pensar en plantar nous arbres.
Plantar nous arbres. Plantar nous arbres. Plantar nous arbres. Plantar nous arbres.
Fulla a fulla. Fulla a fulla. Fulla a fulla.
GROUNHOG DAY
Okay, campers, rise and shine, and don't forget your booties 'cause it's cooooold out there today.
It's coooold out there every day. What is this, Miami Beach? Not hardly.
And you know, you can expect hazardous travel later today with that, you know, that, uh, that blizzard thing.
That blizzard - thing. That blizzard - thing. Oh, well, here's the report!
The National Weather Service is calling for a "big blizzard thing!"
Yessss, they are. But you know, there's another reason why today is especially exciting.
Especially cold! Especially cold, okay, but the big question on everybody's lips... On their chapped lips...
On their chapped lips, Do you think Phil is gonna come out and see his shadow?
Punxsutawney Phil! That's right, woodchuck -chuckers - it's... groundhog day!
IRENE
Un altre cop a guardar com sempre a la caixa dels records
el que es va salvar de les tempestes
i d’ahir quan mirava el teu cos nou.
Ens desenganxo de la nevera, en aquella platja de Portugal.
Al darrera hi diu per sempre
però ja tants sempres he guardat.
Tu em vas prometre els dies. Jo no volia ser el teu cantant.
No vas marxar com les princeses.
Seran els contes de fer-se gran.
Què et donen ells que jo tant et treia?
I ara que ràpid t’has oblidat.
Però a l’ombra d’una figuera
em dic que aquest any serà el meu bo.
I quan faci canyes amb la Irene farem riures del teu nom.
Tu em vas prometre els dies. Jo no volia ser el teu cantant.
JARDÍ DESORDENAT
Un casi hivern germinant tristeses en el dibuix d’un dibuixant mal dibuixat.
Les nenes maques ja no reguen el teu jardí desordenat.
Casi un hivern germinant tristeses en el dibuix d’un dibuixant mal dibuixat.
Sents nenes maques al dematí que s’alcen al teu desordenat jardí i et diuen:
Fes una línia als teus peus i crida ben fort fins aquí hem arribat.
Fes una línia als teus peus i dibuixa una flor al teu jardí desordenat.
Un casi hivern esborrant princeses. Pintor i pinzells, on heu pintat?
Que les nenes maques ja no reguen el teu jardí desordenat.
Casi un hivern esborrant princeses. Pintor i pinzells, on heu pintat?
Sents nenes maques al dematí. I és que és casi hivern al teu desordenat jardí. Però...
LA CARETA MÉS PRECIOSA DEL MÓN
Com dos submarinistes en aigües fredes.
Plens d'hores de son i de timbals. Tam tam tam tam.
Si et tinc al davant, la careta més preciosa del món m'està mirant.
Van néixer fulletes verdes.
Vam encendre algun fanal.
També van caure dues tempestes.
Les coses van com van.
Com dos peixets de riu a prop del delta.
Carregats de pors i d'incerteses.
Quan et tenia al davant, la careta més preciosa del món m'estava mirant.
Van néixer fulletes verdes.
Vam encendre algun fanal.
També van caure dues tempestes.
Les coses van com van.
LA CORDA FLUIXA
Vaig voler viure a les teves mans sense fixar-me en les esquerdes.
Em diuen —no ho veus que t’estàs fent mal portant flors seques a casa seva—.
I les carreteres que unien balcons.
On ja hem penjat la corda fluixa entre tu i jo.
I és estrany. Tan estrany.
Però quan no hi ets plou, et faig cançons i em faig tan lleig.
Vaig dir diumenge, hivern i bona nit i que així tot serà millor.
Quan els teus peus vam baixar del llit va arribar l’hora als cantautors.
I jo et parlava de ser amics.
Ja es va esborrant la corda fluixa que hi ha entre els dos.
I és estrany. Tan estrany.
Però quan no hi ets plou, et faig cançons i em faig tan lleig.
I és estrany. Tan estrany.
Però quan no hi ets plou, et faig cançons i em faig tan lleig.
LAIA I LES ABRAÇADES ÀRTIQUES
Laia, si et dic que me’n vaig traurem l’escenari,
les espelmes i el carrer principal, tots els dies d’agost.
Laia, que et vaig canviar els daus quan tu no miraves
i les esquerdes que et feien tan mal. Ho sento molt.
No podria pujar al núvol Kinton.
Si en les coses més senzilles ja et vaig fallar. Ja et vaig fallar.
Laia, ara que et tinc al davant i tu em preguntes què em passa.
Les tempestes. On tu què faràs. Ja m’espera l’ascensor.
I em diràs para que encara no entenc i que es pot arreglar tot,
però recollirem les coses i farem dos cases.
I de tan en tan l’excusa per torbar-se al llit.
Entraran les màquines. I cantaré el teu nom tants cops amb els meus dits.
Serem abraçades àrtiques buscant altres pells o potser farem... ...farem nous nius.
LA MEMÒRIA
Jo ja he vist tot el camí. Sempre fent canyes amb els teus veïns.
Imaginant que sóc feliç però tu ets així i no m’ho vas dir.
Vam cremar-ho tot. Ens vam abrigar d’històries.
Dos figures a l’horitzó només juntes a la memòria.
Del que m’explicaves. Semblaves tan real.
Potser mai vaig sortir de casa. Potser mai vaig tornar.
Recordaré que faig cançons quan pugi al tren a Banyoles sol.
Cridaré per l’habitació que no en tinguis mai prou.
Si es que alguna vegada vam estar jugant.
Posarem mesos a les paraules les que mai vam parlar.
LA NÒRIA
Van anar així les coses. —Hola, com et dius?—
Quan vaig mirar el rellotge ja era estiu.
Deies —Toca’m la guitarra i jo et poso més vi—
i després, al final, una tristor que mai s’ha vist.
Què és el que et donen els altres? M’he enredat als teus cabells.
Per què no dius que no pari la nòria?
Últimament odio els petons a la galta, cada estrofa i la cançó.
I no crec que ningú mai hagi vist tanta tristor.
Se’ns han arrugat els cors. Seria tan bonic.
Ja no està Paris als meus llençols i jo no sé
si demà els deus s’hauran cansat de mi. Aquest cop tampoc serà el meu final feliç.
Què és el que et donen els altres? M’he enredat als teus cabells.
Per què no dius que no pari la nòria?
Últimament odio els petons a la galta, cada estrofa i la cançó.
I no crec que ningú mai hagi vist tanta tristor.
LA PENÚLTIMA CANÇÓ D’AMOR I ADÉU
Que no pot ser i que ja ho sabem.
Tothom ens diu que el que ens convé és que us oblideu.
I jo no puc deixar de fer la penúltima cançó d’amor i adéu.
Hi ha alegries que mai passen. Els teus matins ja no vindran.
I ara que les fulles cauen. On has guardat els meus regals.
Diguem que pari i pararé. Diguem Ignasi què hem de fer?
Si jo només volia provar-ho un cop més.
Si jo només volia provar-ho un cop més.
Que no... Que no... s’acabi.
Que tu m’omplis de paraules el demà i facis jocs de mans.
Que no... Que no... Que no pot ser i que ja ho sabem.
Tothom ens diu que el que ens convé és que us oblideu.
I jo no puc deixar de fer la penúltima cançó d’amor i adéu.
LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA
I si et veig i tu no em mires jo m’amago.
I si mai oblido que un setembre em vas dir adéu.
I si l’amor que ara es diu Marta. Ahir Antonieta.
On puc trobar uns ulls de Núria com els teus.
—I aquestes coses com les portes?— em pregunta tothom però jo no se que he fet.
Quan m’escapo per les teulades i em poso a xiular. Maleït dia següent.
Ai Dolors, ja no puc oblidar el teu nom.
I si ja no hi ets sentada a taula mentre et parlo.
I si de cop m’adono que els teus llibres ja no hi són.
I si tu erets la rateta que escombrava l’escaleta
jo era tots els animals als que deies que no.
—I aquestes coses com les portes?— em pregunta tothom però jo no se que he fet.
Quan m’escapo per les teulades i em poso a xiular. Maleït dia següent.
Ai Dolors, ja no puc oblidar el teu nom.
Ai Dolors, ja no puc oblidar el teu nom, les teves mirades i els teus cabells daurats.
LES CRISPETES ALS CINEMES
Si algun dia et porto a veure els pins
i t’explico històries d’avis de Cambrils.
I allí sentadets, sols mirant a l’infinit.
I si aquell dia et dic paraules que no tinc.
I un —ja sabíem que les coses són així—.
I tu em preguntaràs —quan temps fa que sou amics?—
I jo sóc aquella planta sense nom.
I els decàlegs que no arriben mai enlloc.
O l’escombreta d’escombrar contradiccions.
O les crispetes als cinemes quan no hi som.
I si algun dia jo m’oblido i tu no rius.
I tots els mestres ja ens van preparant la nit.
Són els fars il•luminats cuques de llum per tu i per mi.
LES LLUMETES DE LA CIUTAT
Estiuejaves a prop del meu hivern.
Festa, somriu i marxa que segur que hi ha algú més.
I ahir una cançó a mitges com aquella clau que no obre res.
Les llumetes de la ciutat.
Ara bufa-les, apaga-les i dorm al meu costa.
Ara bufa-les, apaga-les i dorm al meu costa.
LES NOSTRES DOS FESTES
Intentem posar exemples a tots el vençuts.
A uns dies que corren davant l’autobús.
Tu t’arrugues i m’oxides, despistadament.
D’aquí unes estrofes tres llàgrimes i adéu.
Un tanc, l’escopeta, soldats i uns jocs més.
M’omplen la boca disparant-te a la pell.
Les nostres cases són avui uns iglús gegants.
Les nostres dos festes ja es van acabant.
LES TEMPESTES I ELS HEROIS
Aquesta nit no és Nadal. A les sabates no hi ha regals.
Les cases plenes de ningú cantant.
I a fora quan les dotze van tocant.
La tieta Pepa parla amb uns estranys.
Els arbres del carrer t’estan plorant.
Les tempestes i els herois s’assemblen tant.
Aquesta nit no és Nadal. No hi ha molsa ni troncs pintats.
Al tel de les finestres les teves mans
Ara cau la neu que fa dels vidres miralls.
Aquesta nit no és Nadal.
A les teves ciutats jo em vaig fent gran.
El fred em pregunta —per què te’n vas?—.
Les tempestes i els herois s’assemblen tant.
Maleit carnaval. Al tel de les finestres hi ha les teves mans.
Les tempestes i els herois s’assemblen tant.
I jo a les teves ciutats em vaig fent gran.
LES TEVES BROMES
Potser hi ha una fàbrica al mirall
o el teu silenci entre tanta gent.
De tots els finals que ens vam imaginar cap deia no tornaràs.
Potser hi ha un trapezi al teu davant
o el meu ball és diferent.
Amb tots els secrets que em va deixar el teu nom
jo faré i tu cremaràs cançons. Jo faré i tu cremaràs cançons.
Tu et vas fer de llavis jo de fang
o explicar que ja no hi ets.
Per totes les nits que vam estar segurs
rient les teves bromes —què faràs si un dia no estem junts?—.
Rient les teves bromes —què faràs si un dia no estem junts?—.
L’habitació de van gogh a arle
Hi ha festa i ball dins del teu ésser fràgil.
Sigues amable Vicenç, si us plau. I que avui ja mai s'acabi.
Vaig cremant la meva casa, a la sort de viure així.
I si ara els corbs s'amaguen o ja no hi són, potser és que estan tots dins de mi.
I ara veig les teves calces fent un quadre preciós damunt del llit.
I després les teles blanques. I muntanyes de Van Goghs sense llegir.
LOOP
Ensopego amb el teu nom. Bucle en sèrie. La cançó.
Quatre acords al loop. Ja has tornat per primer cop.
Un pedal als peus. Vaig traient les meves fitxes.
Llumeta verda. Jo canto i tu no em mires.
L’estora ara m’espanta. La teva mà increïble.
A la finestra tancada hi ha una escletxa de dia.
Ben tornada por. Els satèl·lits orbiten.
Ara ja ets record i els somriures riuen.
I tu a l’habitació —per què et poses tan a prop? —
Ensopego amb el teu nom. Bucle en sèrie. La cançó.
Quatre acords al loop. Ja has tornat per primer cop.
MARE, JO VOLDRIA SER ANTÒNIA FONT
Mare, hauríem d’haver après que la primavera sempre ve després de l’hivern.
Algo (ja) hauríem de saber.
Mare, hauríem d’haver après que a l’olla barrejada qui no entra para.
Algo (ja) hauríem de saber.
Mare jo voldria ser Antonia Font. Que això si és la tornada hauria d’estar en un altre acord.
Jo voldria ser Antonia Font i escriure’t no se què d’un tauronet petit.
I no estar aquí fent-te aquesta cançó. No estava a classe el dia que van dir somriure és molt més divertit.
Mare, hauríem d’haver après a contar granets de sorra dins d’un immens desert.
Algo (ja) hauríem de saber.
Mare, hauríem d’haver après d’un, dos, tres, pedra, paper tisora.
Algo (ja) hauríem de saber.
MASPASAPA TARDPA
Sipi tu pu empe diuspu
jopo japa sepe quepe
el pefipinalpa espe-
tapa arparipibantpa.
Jopo apalespehoporespe
enpetenpedrépe,
tardpa, quantpa t’espetipimupu.
Maspasapa tardpa.
MIQUEL
Hi ha 15 o 20 cançons esperant aplaudiments.
Mentre afinen les campanes els músics van bevent.
I tu i jo a vaig, esperant que sonin bé.
Dos tècnics s’encomanen un badall d’avorriment.
I un li diu a l’altre —escolta quina hora és?—.
I tu i jo a baix, demanem-ne dues més.
Tu a la cua dels lavabos i jo a la dels tiquets.
—Posa’m dues canyes que tinc els 4 eurets—.
I tu i jo a baix, tornant cap al concert.
Em dius —té per la cervesa— i jo faig que no sé de que parles.
Estrelletes que il•luminen el cel.
I jo a baix buscant-te miradetes delicadament.
Que ja sembla que comencen. Veig el bateria dret.
Enfilen les escales i tothom els aplaudeix.
I tu i jo a baix, cridant que toquin Miquel.
I quan sonen les guitarres la gent ja mou els peus.
Els altaveus retumben espantant els ocells.
I jo a baix, mirant a dins de les escletxes del teu vestidet.
Tu i jo mai no tindrem res.
Mirant a dins de les escletxes del teu vestidet.
Tu i jo mai no tindrem res.
NO VULL ESPANTAR-TE
Saps, m'encantaria passar temps amb tu
i que em diguis vull despertar-me sempre al teu costat.
Ja et desitjo tant.
Però ara tinc por de dir-te que m'agrades.
No vull espantar-te.
ON MAI NO FEIA FRED
Ara cauen les nits del Cau. Ha arribat el fred.
Recollirem potser els records al maig. Els que ahir vam perdre.
I —cuidaré del teu llibre— et vaig dir. Que així segur que em faig mal i et tornaré a veure.
On ara cauen les fulles dels arbres i les fulles dels dies que no hi ets.
On ara cauen les novies i es moren.
Igual que cauen igual que ara follen les metàfores amb les cançons.
I és que no sé si ja ho saps però a Tarragona l’hivern me’l vaig inventar jo.
Em vaig inventar el fred per no trobar-te.
I vaig buidar de persones les places i de paraules els llibres de gener.
Vaig fer vent i ploraven tots els carrers. Va ser tan trista la historia del teu cos sota el meu.
Vaig esborrar les sortides dels mapes i les cases boniques on mai no feia fred.
PARAULES
Et vaig dir —si xiula el vent jo no tinc sort—.
Quan em vaig estirar a l'ombra del teu nom.
Jo només volia apartar-me la tristor.
I de cop aquelles lletres som tu i jo.
Si sents sons són d'aquell temps que ara sóc sord.
Tots els meus dubtes de si estimo bé o no.
Hi ha tantes paraules per dir por.
I si tu parles jo m'espanto i faig cançons.
Si tu parles jo m'espanto i faig cançons.
I és ara o mai O ara o mai.
Sempre amb un voldria que tu volguessis les pells van passant.
I tal tren de la bruixa quan em veuen em pregunten —com estàs?—
Crec que només puc oferir-te la meitat.
I que no canto, que només estava pensant.
I que no canto, que només estava pensant en ara o mai.
O ara o mai. I és ara o mai. Digues-li ara o mai. Però...
RELAX DRINK AND LOVE VAGINA.
Mans a les guitarres. Cançons d’estiu. Els tiets ja encenen les bengales.
Tots els mobles vells ens cremaran la nit. L’avia dóna coca als més petits.
Del foc i les espurnes, cendra i records. També als dies d’estiu es pondrà el sol.
Però ara salta la foguera i demana un desig. Els nens tiren petards i els padrins
explicant la seva vida. A la plaça festa i llum. I tu ballant amb les amigues i jo estimant-te de reüll.
I si vens parlem del temps, fa força fred. I aprofito que hi ha gent per rosar-te. Però ara salta la foguera i demana un desig.
Els nens juguen i tiren petards i els padrins explicant la seva vida. A la plaça festa i llum. I tu ballant amb les amigues i jo estimant-te de reüll.
Relax drink and love vagina.
RIURE I CANTAR (POEMA)
—La creativitat et salvarà— em diu la veueta bona.
D'un glop t'escric tant com puc amb aquella poesia que no fa massa més que mirar enrere.
T'escric i t'escriuré tota la nit.
I ja demà, quan tingui un munt ben alt de papers a la tauleta,
agafaré tots aquests poemes que només parlen de tu i els vestiré amb els acords més lents.
Llavors, amb una delicadesa extrema, serà quan totes les cançons començaran a rodolar galteta avall.
A la fi ja només quedarà riure i cantar. R-i-u-r-e i c-a-n-t-a-r.
I oblidaré als quatre vents la tristor de la prehistòria
i lluiré, amb un orgull adolescent, l’immens tresor que ahir et vas oblidar mentre marxaves...
SATÈL·LITS EN MOVIMENT
Quan ningú ens ompli els llits de pols o pols quan tu facis fàcil el seu niu.
Fum als meus ulls. Brillarem lluny. Sols com dos estels.
Som fars perduts. Astres d’algú, potser. Mesos d’abraçades.
I estem tan junts i estem tan lluny.
A mil·límetres de llum. A mil·límetres de llum.
Quan segur tu facis que no mires jo faré que no sé res.
Les constel·lacions de dia. I el cometa ja no hi és.
La gravetat ja no ens inspira. Ascendent d’escorpí i els teus anells.
Les òrbites canvien. I ara hi ets i ara no hi ets.
Satèl·lits en moviment. Satèl·lits en moviment.
SEIXANTA-SIS DIES DE MARÇ
Els arbres ploren
si no em veuen sortir pel matí
de casa teva.
I a la Part Alta i pel camí
que unia, de geranis al balcó,
dos primaveres.
66 dies de març i adéu.
He suspès oblidar per setembre.
Sento que em crides
Darrera l’òxid la foscor.
Darrera el vidre d’una vida.
No vaig saber-ho fer millor.
I ara de lluny sento que em crides.
Si és que que sé jo.
Jo vaig marxant. Tu ja ho sabies.
I entre el potser i el no.
I ara de lluny sento que em crides.
Jo ja no sóc qui sóc.
Sóc tarda plena d’espines.
Massa contaminació.
I ara de lluny sento que em crides.
Darrera l’òxid la foscor.
Darrera el vidre d’una vida.
No vaig saber-ho fer millor.
I ara de lluny sento que em crides.
SI ARRIBO TARD
Quan no hi ets penso que mai podria entendre
com seria viure sense tu per sempre.
Mentre escric les meves lletres tu t’esperes
i si arribo tard tu em dius que no tens presa.
I si arribo tard.
SI ELLA ET DIU QUE NO
Les teves mans rosant les seves cames.
Mirant dos núvols com es fan petons.
Gespa. Ombra. Estiu. Sobren migdiades.
Branques als cabells i els teus ulls de sol.
Ell fa un salt i li llença unes paraules.
Ella somriu i es fa un silenci dolç.
Serà una tarda, un vespre i dos miracles.
O es farà un forat al cel si ella et diu que no.
SI ELS DÉUS ES DESPISTEN
I ara de cop estàs tan lluny allà on ja no arriben les mirades.
I ja fa estona que els meus ulls van recordant el teu pírcing donant saltets pel nas,
tremendo jugant damunt dels teus llavis.
I d’allí lluny estant crides i em dius —enviem les teves cançons—.
I si t’envio Si els deus es despisten Que sí. Que ja. Que de tu només se el teu nom.
I ara de cop a Barcelona li falten bars i li sobren tants poetes.
Trista ciutat esperant
A que un dia els deus es despistin i faci un glop de París als teus ulls.
Omplir de noves cançons les entrades d’altres concerts.
I si un dia els deus es despisten i repartint caramels va i em toquen els que tenen gust al teu cos nu.
I les noves cançons diuen ets l’hora del pati. I parlen de llits desfets, d’aquí, d’allà, de tu. No sé qui ets.
SI ELS OCELLS DEL BOSC S'AGRADEN
Em recordes tant als arbres. Un bri d’herba al teu melic.
Els teus dits tots plens de branques. L’escorça dels teus pits.
I la lalala...
Entre les fulles grans dels arbres, què en farem del desig?
Dels vestits que tant m’agraden, els d’heura els més bonics.
I la lalala...
Les flors i el vent faran més arbres i els fruits del teu estiu.
Les formigues abraçant-te, la molsa del teu llit.
I la lalala...
I es que em recorden tan als arbres les arrels del teu camí.
I si els ocells del bosc s’agraden als teus cabells fan nius.
I la lalala...
TANT DE BO SEMPRE FOS AVUI
Arribo a casa i tanco els ulls.
Tu desfàs viatge i jo recullo els papers del terra bruts
i tots els records de mi amb tu.
Com el circ trist que ja se'n va.
I una pluja fina que no para. Si jo sempre busco el meu espai.
Però per què mai no tinc res clar? Però per què mai no tinc res clar?
I jo em desfeia ahir quan et mirava els ulls i em deies tant de bo sempre fos avui.
Arribo a casa i tanco els ulls.
Al terra serpentines mentre fumo.
Al meu mirall ja no hi ha ningú.
Sol sense tu ets el reflex perdut.
I jo em desfeia ahir quan et mirava els ulls i em deies tant de bo sempre fos avui.
TÉCNICA BUTTON PARA PODER AMAR A MARÍA VALVERDE
Te enviaré postales de todos los lugares. Te echaré
de menos. Las miradas del patio a escondidas.
Te contaba coincidiré contigo en la mitad del camino.
Quisiera ser como Benjamin Button y vivir esta vida al revés.
Y ser Lluís Tosar en la Flaqueza de bolchevique.
Y enamorarme de ti. Sin importar que hace cuatro días que naciste.
Te buscaré en las calles. Quizá en los conciertos. Quizá cantes.
Técnica Button para poder amar a María Valverde.Y no lo sabes y eres tu. Nacías y yo ya tenía barba.
TODO SE ACABA
No quiero ser de los amigos de los bohemios,
de corazón se fue, de alpiste en rama,
de una canción que habla de cuanto no te supe querer.
No quiero ser de unos versos que no ríen nada,
de tus silencios, shhhh, de mis palabras,
de lo que te dije ayer,
de todo se acaba.
TONTET
Em vaig intentant perdonar però ara és l’hora de treure’m les trampes.
Darrera dels vidres trencats esmorzàveu a la nostra taula.
I amb el tontet que et fregues les mans mentre jo ja vaig fent les maletes.
T’abraces a fars apagats i que tristes les meves ulleres.
I tu tontet que l’has trucat per follar. Vine al concert i m’esperes.
Que això ja està a punt d’acabar. Demà jo ja ploraré amb ella.
Però has de saber que no per tu però aquella nit no us vaig dir res.
Però has de saber que ara ella i jo tenim més fred.
Però has de saber que no per tu però aquella nit no us vaig dir res.
Però has de saber que ara ella i jo tenim més fred.
Mai la veuràs somriure quan fa mitja.
Ni sabràs si és feliç quan troba un niu.
Quan dibuixi llavis als llençols tu estaràs tan lluny
i es que segurament no saps ni de quin color té els ulls.
TU RADIOGRAFÍA
Te pedí que no te alejaras. De las otras despedidas será que nada aprendí.
Ahora te escribo con lagrimas y en mis papeles todos los versos gritan que va a ser de mi.
Cuando al fin ya te despedías me dijiste —hazme el favor de intentar ser feliz
y olvídate de las canciones—. —Si yo solo quiero olvidar tus besos—, te respondí.
Y en mis ojos después tu comisaría.
No sabré restar tu cuerpo
Y en el fotomatón de tus despedidas.
Será que nunca aprendo.
Y es que no se si llamar a esta canción
mi tristeza o tu radiografía.
UN PINTALLAVIS DE TU PELS DIES GRISOS (POEMA)
Potser em perdonaré quan tingui els deures fets.
O potser serà quan torni a tenir cucs i terra humida a les arrels ara despullades.
Amb les puntes dels dits plenes de gel, només faré el petit pensament d'entrar en algun refugi.
I procuraré fer llistes per fugir de les rutines salvatges que em desperten pel matí.
De totes les complicitats imaginades, de les teves i de les seves, en faré una pila a la vora del camí.
I fulla a fulla i record a record, aniré esborrant la idea de què hauria passat si haguéssim triat només entre les cartes de la taula.
Tu, potser, estaràs trista per no haver arrancat les vies d'aquell tren a mossegades.
I jo estaré amb la incomprensió de no saber si trucar-te o no, encara.
Potser també em passejaré pel mercadet del barri per si trobo algun somriure de segona mà.
Compraré alguna hora de son, si n'hi ha. I remenaré entre la quincalla per si apareix aquella peça que sempre em falta.
Després, amb les coses de casa, em faré un pintallavis de tu pels dies grisos.
I ja quan la nit caurà de nou sobre el meu llit em pujaré els genolls fins a les celles
i amb la complicitat de qui ha vist cremar el seu bosc, hauré de començar a pensar en plantar nous arbres.
Ni que només sigui per la generació que vindrà.
VIUREM TOTES LES VIDES JUNTS
Sembla un camí que ens porta al fang i a posar cares de ruc
No sabem gens com es fa. Ni si ara estem o no estem junts.
Més endavant. Potser demà. Tu i jo sempre tan lluny.
I és un camí que sempre torna aquí.
Viurem totes les vides junts
Quants cops més ens haurem d’oblidar tu de mi i jo de tu.
Les nostres amigues ho tenen tan clar. Nosaltres som més insegurs.
I és un camí que sempre surt aquí.
Jo sempre a prop teu i tu sempre a prop de mi.
Viurem totes les vides junts
12 PUNTS PER FINLÀNDIA
A les fosques em faig consol. 12 punts per Finlàndia.
Ja no hi caben els teus records.
Sóc d’estanteries estretes o potser et faig masses cançons. I blablabla.
I ell vinga a córrer pel teu balcó. 12 punts per Finlàndia.
Jo també em cosiria al teu nom. I les mirades que em feies.
Potser és millor que no et digui res. I blablabla.
I ara tornes del teu hivern. 12 punts per Finlàndia.
Jo pensava que estava tan bé. Feia horts a totes les lletres.
Sempre jugàvem a no veure’ns més. I blablabla.
Cada cop que saltes sonen els tambors. 12 punts per Finlàndia.
Les abraçades no són d’aquest joc. I tu on vas perdre les teves trenes?
Potser on jo vaig trobar la por. I blablabla.
I tu on vas perdre les teves trenes? Potser on jo vaig trobar la por. I blablabla.
41/42
Tu em diràs no sóc petita.
Què no veus els meus peus?
Volant de mica en mica i si avui poses demà treus.
I els teus petons tan blancs i les meves mans van entrant.
Tu seràs tu i les carícies. Jo faré el que podré.
Potser els dos anirem fent llistes. Que això mai se m’ha donat prou bé.
I els teus petons tan blancs i les meves mans van entrant.