Just three minutes of Catalan, please
This is yet another of my summer journeys. This year, it’s a short trip down the coast, from north to south (Cadaqués to Cambrils), stopping at eight towns, eight seaside promenades where the sounds of summer surely take over: kids playing by the shore, the blaring music of beach bars, people walking and laughing...
And in the middle of all this bustle, I’ll bring a quiet, intimate action: just a guitar (unplugged) and a soft mic for whisper-like singing, ASMR-style. I’ll offer a small song to anyone who feels like stopping, and connecting through their own headphones. Only with headphones can one truly enter this fragile, self-contained sound bubble, in this curious space of distant closeness.
Just three minutes of Catalan, okay? That’s all. Seems like defending Catalan is considered a bit cringe now. Oh really? Well... for me, this poetic-political act is simply a small form of cultural resistance. Not shouted, but suggested. No banners, no slogans. Just a gentle linguistic gesture — no speech, only emotion. A creative, sensitive experience for tourists and for anyone else who wishes to join in. In the end, it’s a dance between tensions and opposites: between intimacy and public space, between invisibility and presence, between a delicate gesture and the saturated tourist landscape...
I won’t raise my voice to be heard. And maybe — just maybe — that’s why someone might want to listen.
Aquesta és la meva enèsima ruta d’estiu. Aquest any, un petit viatge que travessa la costa de nord a sud (de Cadaqués fins a Cambrils), fent parada en vuit localitats, vuit passejos marítims on segur que el soroll estiuenc s’imposa: nens i nenes jugant a la vora del mar, la música estrident del xiringuito, gent passejant i rient...
I, enmig de tot aquest brogit, hi duré una acció íntima i minúscula: amb la guitarra (sense amplificador) i un micròfon per cantar suau (estil ASMR). I oferiré una cançoneta a qui es vulgui aturar i connectar-se amb els seus propis auriculars. Només així, amb cascos, es podrà entrar dins d’aquesta bombolla sonora, fràgil i acotada, en aquest curiós espai de proximitat distant.
Només seran tres minuts de català, si us plau. Tres minuts i prou, va, que sembla ser que defensar el català fa una mica carrincló. Ah, sí? Doncs, vaja… Per mi aquesta acció políticopoètica només vol ser una petita forma de resistència cultural, no proclamada, sinó suggerida. Sense pancartes ni consignes. Un petit gest lingüístic on no hi haurà discurs, només emoció. Una experiència creativa i sensible per a turistes i per a totes aquelles persones que s’hi vulguin sumar. En definitiva, un ball entre diverses tensions i dicotomies: entre l’expressió íntima i l’espai públic, entre la invisibilitat i la presència, entre el gest delicat i el paisatge turístic massificat...
No cridaré per fer-me entendre. I potser, precisament per això, algú em voldrà escoltar.
