U | Diazepam | 5 de gener

Em masturbo de ràbia entre una i deu vegades. Després ploro i ja no dormo. Tinc els ulls plens de mar. Infu dulces sueños però la son no arriba mai. Em poso música d'aquella per adormir-se en cinc minuts i res; el mussol segueix igual. No paro de donar voltes joder! He estat aquí i he estat allà. Pensant on aniré i què faré quan acabi de treballar el dia 28. Mil idees que em ballen al cap i no sé parar. A la fi, em foto un putu diazepam a la llengua i catacrac. Tot això em deu passar perquè pensar en mi em crema massa. Per no oblidar o per no recordar, jo ja no sé ni què faig. I és que el pitjor de tot és que ja fa putus nou mesos que vas marxar! Demà els farà. I quina merda perquè és clar, ara ja no puc dir a la gent que estic malament. Doncs en realitat no estic malament, no; estic fatal! Ni em puc cagar obertament amb la vida ni amb putu Déu. Jodeeeeeeer, vull cridaaaaaaaar!!! Ni la música enllaunada, ni la pastilleta, ni respirar, ni palles, ni conys amb vinagre. Res fa que em pugui treure del cap que fa cinc putes hores he vist una foto teva a l’ordinador per casualitat. Jo, previnguda, ja les havia guardat totes. Totes menys les de l’aplicació aquesta de fotos que mai faig servir i que no sé ni tan sols com va. I aquí et tinc, nou mesos després com un putu embaràs traient-te pel cony i parint-te. O potser millor, vomitant-te. Que sembla que em representa més això de treure per la boca que per allà baix. Com una ressaca infinita de garrafón barato i de petons de merda. La cosa pinta més llarga que la vida. Hauré de treure aquesta ràbia d'alguna manera perquè "oixxx, és clar", em dic a mi mateixa, “tu que ets tan assenyada, què dirà la gent si crides?; si ets grollera?; si dius porcades?; si insultes?; si dius puta merda tenir el record constant del teu cony preciós al cap?; si repeteixo puta puta puta puta merdaaaa?". Em diuen algunes imbècils “cuqui, ja fa nou mesos de l’huracà, espavila la vida una mica, no?” Doncs sabeu què? Que no em vull espavilar amb el vostre somriure de calçador forçat. Vull sentir el dolor, l’insomni, la ràbia i tot el caos a sobre. Vaig estimar, joder! La vaig estimar i encara ho faig a grapats. No estic bé! I què cony us importa a vosaltres que veniu i em pregunteu d’esma “com estàs?” I en realitat potser no ho voleu ni saber. De quina puta pasta esteu fetes per poder dir en quatre dies “mira’m a mi, encara l’estimo però ja ho he oblidat”? A la que una tia nova us torna a menjar el cony o la polla ja se us han passat tots els mals. Doncs a mi no. Quina merda de nit! Segueixen sonant els pianos i els gongs al Youtube però avui em posen més histèrica que una altra cosa. Amigues, les de veritat, gràcies per estimar-me però paciència; que em dieu “va, corre!” i jo encara no sé caminar! En fi, potser hauré fallat en mil coses però avui una sí que l’he clavada: la meva psico sempre em diu “nena, hauries de deixar de controlar i fer una merda ben gran”. Doncs au, aquí la tens; avui per fi et faig cas!